El món minúscul

El món petit s'ha fet mandarina
es treu les capes àcides però hi perdura la tendresa
que remou les fulles de la Devesa.

No em crec que tot això es redueixi a llavors de fruita
mentre l'ombra de les teves cames s'allunya 
seguint els teus passos esbiaixats sense esma.


On és la sortida del món que abans era rodó
i ara és minúscul? 

Resta englobat entre els dos llargs carrers
que es dediquen cada dia a apressar el trànsit
així, sense treva, entre els batecs aleatoris
de la salada i intensa Costa Brava. 

La dona dolça

S'ha llevat avui, com cada dia, així amb els ulls enganxats i sense ganes de fer coses. Troba a faltar el seu riure escandalós que s'escola entre les dents blanques, morena de pell i d'ànima bruna.
Les platges de l'Escala encara no entenen què fèien al refugi de la gent, ben entrades les tardes de primavera i ara que ha marxat, és com si l'estiu ja s'hagués esfumat deixant pas a un hivern desconegut, plujós i trist.
Troba a faltar els seus peus petits sota la taula, les espurnes de la seva mirada d'amagat dels altres que continuen preguntant-se què coi fèien passejant-se al refugi de la gent, ben entrades les hores intempestives de la guerra.
Ha perdut la seva companya de batalla en un món sòrdid de pijames verds; ara amb qui s'ha de queixar de les injustícies de vida i amb qui sentir l'orgull dels èxits del dia a dia?
És ella la dona dolça, la dona suau i la dona bona. I encara que sembli un compendi de prejudicis clàssics, al seu costat se sent més dur, tan fort i molt més home.