dilluns, de juliol 16, 2012

Tot s'entén millor amb un esquema


L'altra nit vaig anar a fer un volt pel Raval amb una amiga, que quan beu una copa de vi té tendència a parlar com si presentés una queixa formal al síndic de greuges; és d'aquelles persones que té una llista de raons acumulades per protestar sobre la pròpia vida, sobre la societat, sobre el món.

A mi, de fet, sempre m'ha agradat posar cullerada en tots aquests temes, però la veritat, tal com estan les coses ara em poso de molt mal humor. Només cal llevar-se de bon matí per a què un continu de notícies que degraden l'ànim al més alegre i que encenen el foc al més calmat vagin desfilant una per una. I jo no sóc una persona calmada precisament. En fi, no vull parlar de política, ni d'economia, ni de les males gestions dels quatre xoriços de sempre que ens empenyen irremediablement al desastre.

Total, la meva amiga no parava de queixar-se, però no tant sobre la conjuntura actual sinó sobre temes més subjacents, sobre la base de tot plegat. Em parlava sobre el treball, la força dels caràcters i la importància de la lluita, sobre la fidelitat i el compromís, sobre tenir fills, sobre l'amor en general. D'entrada pot semblar una conversa molt interessant però no és el primer cop que la tinc i no estava veient res de nou aportat en el meu imaginari de com funciona el món. Tot plegat era una elegia de tòpics que m'estaven començant a fastiguejar i al cap de poca estona ja estava pensant que potser sí que val més parlar de política i fer com fa tothom, repassar l'actualitat del dia "oh, heu vist això del que se jodan? Que fort, que fort" o "deien que no pujarien l'IVA i mira, són uns impresentables". Però, de cop, va aparèixer un nou concepte al set list de la meva amiga: la utilitat humana. Es veu que està molt preocupada perquè no té cap vocació i per tant no troba el sentit de l'existència.  

Em vaig quedar parada quan m'ho va deixar anar així, com aquell que res. Aquest tema ÉS el tema. És la mare dels ous, és el mantra inaudible que se'ns xiuxiueja cada dia abans d'anar a dormir i que ens desperta cada matí sense que ens n'adonem. 

Resulta que algunes persones, de sobte i sense saber per què, aconsegueixen escoltar-lo entre el soroll dels cotxes, les botigues, les presses, les cues de gent, les hores infinites de feina. Al principi és un rau-rau que molesta. A mesura que aconsegueixen parar-hi atenció van desxifrant-ne el missatge. "Què fas? Per què corres? Quin sentit té tot això? Ets feliç així? Per què ho fas doncs? Per què no fas una altra cosa? Què t'agradaria fer?"

El problema no és aquí encara. El problema és sentir preguntes que van encara més enllà i no saber-les respondre. "No sé què m'agradaria fer. No sé què sé fer. No sé quina funció tinc aquí, no sé quin sentit té la vida i no sé quin lloc hi he d'ocupar."

No en té cap de sentit, senyors. Estem aquí per la gràcia de Déu o per la bonaventura de l'atzar i no té absolutament cap missió. Cap ni una, la única que tenim gravada en la profunditat de la genètica és reproduir-nos. "Però reproduir-nos per què fer? Per continuar el cicle eternament del sense-sentit?". Doncs sí. És així, així ho fan els girasols, les orenetes i les mosques. I aquestes últimes en quinze dies. I ja que trec el tema insectes, tinc la teoria que els mosquits mascles no piquen perquè ja han acumulat tota l'energia necessària en fase larva per desenvolupar-se, reproduir-se i morir sense necessitat de menjar. Que algun biòleg m'ho aclareixi per favor. Si es confirma la teoria em trec el barret perquè ens trobaríem davant de la simplicitat absoluta.

Entenc que per fer callar aquest mantra insuportable de dins del cap cal trobar alguna cosa a la vida que justifiqui el patiment que provoca, algun succedani de "sentit". Hi ha gent que ho aconsegueix ocupant un lloc d'utilitat social, i crec que és per aquí on anava la meva amiga quan parlava de la vocació. Ens han educat per associar conceptes com treball, èxit, dedicació, reconeixement, remuneració. Si en aquest marc has aconseguit trobar un lloc on puguis desenvolupar una tasca que t'agradi, bingo. En realitat està molt bé perquè no cal que et plantegis res més enllà de manera gaire profunda cada dia.

Però si no ho has trobat et veuràs obligat a sortir una mica de la línia marcada. Potser trobaràs el sentit de la vida en tenir fills - "tenir fills? per què? per perpetuar el cicle eternament del sense-sentit?" Val, doncs tenir fills no, una altra cosa. 

Doncs pots canviar la manera de viure, pots intentar contruir un esquema de vida diferent. No dic fora del sistema, però prenent el què el sistema et dóna sense cremar-te pel què el sistema t'exigeix. Pots no tenir vocació professional ni ambició social, simplement pots treballar de qualsevol feina només per aconseguir els diners que et permetin fer allò altre. La contemplació del món. 

Perquè tal com ho veig jo si treiem tota la palla i ho simplifiquem al màxim: 
a) vivim en i pel sistema.
b) ens adonem que realment tot això no té cap més sentit biològic que la pròpia reproducció i centrem en això el sentit de la pròpia existència.
c) renunciem al què ens imposa la societat i al què ens imposa la genètica i mirem el món amb uns altres ulls. 

S'ha de ser molt valent per sortir-se de la primera opció. És l'opció fàcil i més lògica en el context social en què tots vivim. 
La segona opció encara que pugui semblar que no es troba tan lluny de la primera, sí que ho està i molt: la diferència radica en el motiu pel qual es tinguin fills, si per convenció social o per comprensió gairebé divina de la biologia. 
I la tercera opció és la clau de la felicitat pels infeliços, pels que es maregen en aquesta nòria de ritme imparable a la que ens col·loquen de ben petitets.

Jo crec que la meva amiga, que no és feliç en la primera opció i de la segona deixa anar un "que no, que no, que fills ni de conya", encara no té clar com fer-ho per arribar a la tercera opció. Però com a mínim comença a saber que existeix.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada