Matins de boira

L'elegia del despertar
que es continua amb aquest mapa d'ombres
pinzellant cada sistema que m'envolta
no deixa aire net entre el munt de brases.


Em llevo i no avanço,
caiguda exempta de cops i d'hematomes;
l'ambient és tot un núvol de pols discordant
que escalda a foc lentament el meu paisatge.


Rambles amunt, Rambles avall,
entre aquest riu d'immundícia de persones
a qui no importa que la presa feble
pugui assolir el punt crític del no retorn.


No hi ha gestes compassives,
tan sols el deix de la indiferència humana;
no hi ha amor ni rialles despullades,
només resta aquest riu de gent
que des de la dissonància
es convertirà en un degradat de boira
i que algun dia el vent de marinada
allunyarà, indolent, del meu davant.

#FocEmpordà

Tan bon punt he pogut he agafat el tren cap aquí. Per què? No ho sé, de fet no té cap sentit perquè diuen que no es necessita ajuda. Crec que el motiu és emocional.

Ahir estava a Sitges a la platja tranquil·lament passant el diumenge quan vaig obrir el Twitter i vaig veure iniciar-se un no parar de notícies sobre foc i tramuntana, descontrol, confinaments, morts escapant de les flames. Per whatsapp, intercanvis de converses amb els amics que estaven a diferents punts de la comarca, tothom enviant fotos i explicant les seves vivències; alguns a Figueres, altres a Darnius, a Portbou.

Estar lluny i saber que s'està cremant la teva terra et deixa una buidor a dins que només és explicable si tens precisament aquest sentiment de pertinença a algun lloc. És com si es cremés casa teva mateix, el teu jardí; com si qui escapés de les flames fos la teva família. Jo mai havia experimentat un sentiment així. Molta empatia per desgràcies a altres llocs, sí, però no és el mateix. Aquesta nit passada ha estat angoixant, enganxada a la ràdio i al mòbil i sense poder dormir, sabent que hi havia un front a menys d'un quilòmetre de Figueres pel nord i un altre pel sud. 

Em trec el barret una vegada més davant d'aquesta eina tan poderosa que és el Twitter, que permet molt més que seguir la informació segon a segon.  Em vaig quedar astorada amb els twits dels veïns de Darnius que estaven sols davant les flames demanant ajuda via retwits. Saber això abans que hi arribin els cossos oficials em sembla increïble. És seguir la informació des de dins mateix amb paraules, imatges i vídeos de gent com tu i com jo, a qualsevol hora, fins i tot quan ràdios, diaris online i altres mitjans de comunicació no emeten cap notícia durant la matinada - vergonya del 3/24, per cert.

D'altra banda, i parlant de Twitter, ha sorgit molta polèmica al llarg del seguiment del foc sobre l'idioma en què s'estava piulant. #Focempordà ha estat trending topic estatal durant moltes hores i evidentment no han faltat comentaris anticatalanistes amb el hashtag. Això ha creat una autèntica guerra d'insults variats per Twitter mateix i també moltes comparticions per Facebook. A mi em sembla que no ens hem d'enfadar i ofendre d'aquesta manera. Qualsevol imbècil que sàpiga l'abecedari pot escriure un twit, no cal ara de cop fer com si no ho sabéssim i entrar en aquest joc absurd. Els que diuen que Catalunya es pot cremar sencera ja deuen tenir prou problemes per entendre el món.

En fi. 

Ara, des d'aquí, em sento més calmada. Tot i que sé que tinc el foc a prop de casa, la sensació és molt diferent. Sóc a la terra i no cal deixar-me els ulls mirant el timeline, puc mirar-la per la finestra. El vent, aquesta tramuntana tossuda, sembla que ha amainat i, mentrestant, van sonant sirenes incansables i creuant avions pel cel de l'Empordà.

Las tres estrellas

Esas cosas que dolían, que se revolvían marea arriba y marea abajo, ya no importan. Han ido perdiendo la definición, el brillo y la saturación de colores. 

Me acuerdo de todo, incluso demás (que me continúa gustando más que demasiado), pero ahora ya no es un acordarse con dejes tristes sino que son imágenes fugaces que se cruzan algunas veces, intrusivas y egodistónicas, sin sal ni pimienta, sin voz, sin música desgarrada, sin alma. Parecen fotogramas gastados de una película de los años cincuenta. 

Por eso, al volver al pueblo y encontrarme con personas y más personas que me preguntaban por esas mentiras que alguien se inventó, ya no me supone un mal paso contarles la verdad. Ya no me siento con responsabilidad de nadie ni con la necesidad de proteger a nadie. 

Siento que después de tantos años de esfuerzo ajeno por mantener una historia tan falsa con tanta solidez yo llegue ahora y la derrumbe. Pero es que estoy cansada de haber sido la madre de la adolescencia, la amante rezagada de la juventud, la mujer que nunca llegó a ser simplemente porque ya no quedaba nada. Por no hablar de ser la cómplice del delito, la encubridora que ha cometido perjurio tantas veces para recibir a cambio nada más que miradas inquisidoras y esa sonrisa sádica de hombre perturbado por dentro.

Queda dicho, y me desentiendo de las desgracias porque yo sí que me alejo con la conciencia tranquila.

You will meet a tall dark stranger

Siempre es así. Aunque repetidamente pierdas la esperanza en la humanidad en algún momento aparece alguien o algo que te recuerda que la vida se reinventa. Supongo que todo es un ciclo que parece que se va desgastando pero que sin saber cuando ni por qué se cambia de ropa y de zapatos. 

Hoy hablaba con Roman -Roman es un antiguo amigo alemán con quien hablo poco, pero que cuando hablamos nos pasan las horas en divagaciones sobre el por qué de las actitudes humanas y demás filosofía de pacotilla. Pues bien, hoy hablaba con Roman, que me dice que las expectativas son las responsables de los fracasos.

La verdad es que no puedo estar más en desacuerdo: las expectativas son las que nos hacen luchar por las cosas. Si no esperásemos nada, no nos molestaríamos en intentar obtener eso que queremos. Entonces toda nuestra actitud pasiva se desarrollaría en una rutina cansada y triste, redondamente aburrida.

Hay que desear las cosas, hay que quererlas con toda el alma. Y sí, si se fracasa la caída duele. Pues a curarse, oye, porque como digo, todo es un ciclo que se sigue y se persigue y que nos puede llevar del gris ceniza al rojo cereza en poco tiempo, siempre que la actitud nos acompañe y el viento no nos ensordezca los oídos.

Tot s'entén millor amb un esquema

L'altra nit vaig anar a fer un volt pel Raval amb una amiga, que quan beu una copa de vi té tendència a parlar com si presentés una queixa formal al síndic de greuges; és d'aquelles persones que té una llista de raons acumulades per protestar sobre la pròpia vida, sobre la societat, sobre el món.

A mi, de fet, sempre m'ha agradat posar cullerada en tots aquests temes, però la veritat, tal com estan les coses ara em poso de molt mal humor. Només cal llevar-se de bon matí per a què un continu de notícies que degraden l'ànim al més alegre i que encenen el foc al més calmat vagin desfilant una per una. I jo no sóc una persona calmada precisament. En fi, no vull parlar de política, ni d'economia, ni de les males gestions dels quatre xoriços de sempre que ens empenyen irremediablement al desastre.

Total, la meva amiga no parava de queixar-se, però no tant sobre la conjuntura actual sinó sobre temes més subjacents, sobre la base de tot plegat. Em parlava sobre el treball, la força dels caràcters i la importància de la lluita, sobre la fidelitat i el compromís, sobre tenir fills, sobre l'amor en general. D'entrada pot semblar una conversa molt interessant però no és el primer cop que la tinc i no estava veient res de nou aportat en el meu imaginari de com funciona el món. Tot plegat era una elegia de tòpics que m'estaven començant a fastiguejar i al cap de poca estona ja estava pensant que potser sí que val més parlar de política i fer com fa tothom, repassar l'actualitat del dia "oh, heu vist això del que se jodan? Que fort, que fort" o "deien que no pujarien l'IVA i mira, són uns impresentables". Però, de cop, va aparèixer un nou concepte al set list de la meva amiga: la utilitat humana. Es veu que està molt preocupada perquè no té cap vocació i per tant no troba el sentit de l'existència.  

Em vaig quedar parada quan m'ho va deixar anar així, com aquell que res. Aquest tema ÉS el tema. És la mare dels ous, és el mantra inaudible que se'ns xiuxiueja cada dia abans d'anar a dormir i que ens desperta cada matí sense que ens n'adonem. 

Resulta que algunes persones, de sobte i sense saber per què, aconsegueixen escoltar-lo entre el soroll dels cotxes, les botigues, les presses, les cues de gent, les hores infinites de feina. Al principi és un rau-rau que molesta. A mesura que aconsegueixen parar-hi atenció van desxifrant-ne el missatge. "Què fas? Per què corres? Quin sentit té tot això? Ets feliç així? Per què ho fas doncs? Per què no fas una altra cosa? Què t'agradaria fer?"

El problema no és aquí encara. El problema és sentir preguntes que van encara més enllà i no saber-les respondre. "No sé què m'agradaria fer. No sé què sé fer. No sé quina funció tinc aquí, no sé quin sentit té la vida i no sé quin lloc hi he d'ocupar."

No en té cap de sentit, senyors. Estem aquí per la gràcia de Déu o per la bonaventura de l'atzar i no té absolutament cap missió. Cap ni una, la única que tenim gravada en la profunditat de la genètica és reproduir-nos. "Però reproduir-nos per què fer? Per continuar el cicle eternament del sense-sentit?". Doncs sí. És així, així ho fan els girasols, les orenetes i les mosques. I aquestes últimes en quinze dies. I ja que trec el tema insectes, tinc la teoria que els mosquits mascles no piquen perquè ja han acumulat tota l'energia necessària en fase larva per desenvolupar-se, reproduir-se i morir sense necessitat de menjar. Que algun biòleg m'ho aclareixi per favor. Si es confirma la teoria em trec el barret perquè ens trobaríem davant de la simplicitat absoluta.

Entenc que per fer callar aquest mantra insuportable de dins del cap cal trobar alguna cosa a la vida que justifiqui el patiment que provoca, algun succedani de "sentit". Hi ha gent que ho aconsegueix ocupant un lloc d'utilitat social, i crec que és per aquí on anava la meva amiga quan parlava de la vocació. Ens han educat per associar conceptes com treball, èxit, dedicació, reconeixement, remuneració. Si en aquest marc has aconseguit trobar un lloc on puguis desenvolupar una tasca que t'agradi, bingo. En realitat està molt bé perquè no cal que et plantegis res més enllà de manera gaire profunda cada dia.

Però si no ho has trobat et veuràs obligat a sortir una mica de la línia marcada. Potser trobaràs el sentit de la vida en tenir fills - "tenir fills? per què? per perpetuar el cicle eternament del sense-sentit?" Val, doncs tenir fills no, una altra cosa. 

Doncs pots canviar la manera de viure, pots intentar contruir un esquema de vida diferent. No dic fora del sistema, però prenent el què el sistema et dóna sense cremar-te pel què el sistema t'exigeix. Pots no tenir vocació professional ni ambició social, simplement pots treballar de qualsevol feina només per aconseguir els diners que et permetin fer allò altre. La contemplació del món. 

Perquè tal com ho veig jo si treiem tota la palla i ho simplifiquem al màxim: 

a) vivim en i pel sistema.

b) ens adonem que realment tot això no té cap més sentit biològic que la pròpia reproducció i centrem en això el sentit de la pròpia existència.

c) renunciem al què ens imposa la societat i al què ens imposa la genètica i mirem el món amb uns altres ulls. 

S'ha de ser molt valent per sortir-se de la primera opció. És l'opció fàcil i més lògica en el context social en què tots vivim. 

La segona opció encara que pugui semblar que no es troba tan lluny de la primera, sí que ho està i molt: la diferència radica en el motiu pel qual es tinguin fills, si per convenció social o per comprensió gairebé divina de la biologia. 

I la tercera opció és la clau de la felicitat pels infeliços, pels que es maregen en aquesta nòria de ritme imparable a la que ens col·loquen de ben petitets.

Jo crec que la meva amiga, que no és feliç en la primera opció i de la segona deixa anar un "que no, que no, que fills ni de conya", encara no té clar com fer-ho per arribar a la tercera opció. Però com a mínim comença a saber que existeix.

El peix de la consciència

No sé com explicar sense que semblin idees una mica massa estranyes, la meva teoria sobre els peixos i les persones.

Se'm va acudir un dia que la mare va comprar rap per dinar. Bé, no és que se m'acudís, és que ho vaig veure clar, com una revel·lació divina, com una imatge de llum.

Em vaig adonar que quan la mare compra rap, es genera espontàniament a taula un ambient de solemnitat; només amb el rap, vaig pensar. Només quan la mare compra rap en aquesta casa ens prenem la molèstia d'esperar-nos els uns als altres per començar a atacar el plat. Per què? Per què no amb un plat de macarrons o un entrecot? 

Perquè tinc el seu cos sencer al meu abast, un cos inert d'un ésser que nedava lliurement pel mar, i ara és aquí, al meu plat. 

Amb gest suau i pompós, gairebé ritual, amb el ganivet, m'adjudico el dret (i gairebé l'obligació) de profanar-li el cos de dalt a baix, noto com es separen les seves carns, com deixa d'oposar-me resistència i es deixa endur per la meva força. Me'n poso un tros a la boca i em permeto saborejar-ne l'essència. Sense que la religió formi la més mínima part de la meva vida puc intuir que és un acte quasi sagrat, que cada gest podria incloure's en una homilia i que si hi hagués algun lloc on donar gràcies seria imperant fer-ho.

Des de llavors no em puc treure del cap aquesta imatge quan penso en com es mouen els bisturins i en com fan l'amor per primera vegada dues persones. 

Ja sé que són situacions molt diferents però, al cap i a la fi, són actes on hi ha sempre aquest moment en què un s'hauria de poder adonar que es troba davant d'un ritual quasi sagrat, solemne, en què es té el dret o gairebé l'obligació de profanar un cos que s'ofereix voluntàriament a l'homilia. Un cos que s'ofereix nu, havent dipositat unes esperances en la seva pregària. 

Sense abalançar-se de males maneres, sense la necessitat imperiosa de creure que la pressa és l'opció més resolutiva, s'hauria de ser capaç de sentir per dins aquesta admiració respectuosa, aquest sentiment de contemplació i reverència inspirada que farà que la resta de l'acte es desenvolupi aportant el màxim benefici i, sobretot, generant el mínim perjudici. Com si després de tot tornéssim el rap al mar i pogués nedar amb més força que abans.

Com dius tu, amb un nus a les dents

Tot això és la cançó subliminal amb la que convisc, són les notes que canto quan esmorzo, les dues frases que canto a la dutxa. Mentre vaig amb bicicleta per la Barceloneta, quan em canso de la monotonia de les biblioteques, quan corro per arribar a la última classe de les nou; tot això és el que acompanya el meu dia solitari. Les paraules en línia, els trens, les maletes, les llums de neó.

En l'últim any tinc en ment dos moments increïbles en què portava la teva música a les orelles: 

Un va ser pujant al volcà Tunupa, als cinc mil metres d'alçada, quan no portava ni aigua ni jersei però tan si com no jo volia arribar a dalt. On feia més mal la brisa que la rendició  - parar-se un segon et glaçava, avançar una cama era un esforç sobrehumà, els pulmons no donaven l'abast i se m'entumien els dits de les mans- amb el millor dels meus somriures, pas a compàs, ho vaig aconseguir. Això de que em pugui faltar valor es veu que em dóna ànims.

L'altre moment va ser creuant una branca de l'Amazones amb barca, pensant que em faltaven molt pocs dies per tornar a casa. I m'envaïa la nostàlgia quan m'imaginava somniant des de la butaca de casa; t'asseguro que és millor viure els somnis en directe. No volia tornar i sí que volia tornar; pensava que jo també he estat dèbil tants cops i he viscut tants naufragis i n'he esparracat tantes vegades les restes... Era si més no curiós estar pensant en tot això sobre una barca de seguretat dubtosa mentre es ponia el sol.

Ja veus, m'encanta aquesta banda sonora que planeja sobre el meu cap. M'encanta que posis banda sonora a la meva vida sense adonar-te'n; quan t'ho dic no t'ho creus, perquè ens els dies pobres tendeixes a creure que no tens cabuda en l'art o el que és pitjor, en la vida dels altres. Aquest desencís tan teu, tacat de somnis.

Domingueo gris

Balance por balance, me quedo con la parte de presente que pesa.

Aún así algún domingo de estos con lluvia como hoy me acuerdo mucho de cuando vivíamos juntos. De cómo te levantabas por la mañana e ibas hasta el Mistral a comprar esos cruasanes de jamón y queso que tanto me gustan para luego despertarme con olor a café.

En fin, ya sé que balance por balance, ahora estoy muy bien. Los cruasanes no son motivo suficiente. Aunque ahora mismo pagaría mucho dinero por uno de ellos. Calentito, recién salido del horno, estirada en mi sitio izquierdo del sofá con la manta de oveja y viendo la previa del partido a tu lado mientras me toqueteas los pies. Seguramente discutiríamos por algún motivo político, pero ¿sabes qué? Que ya que estoy escribiendo yo, y como que escribo lo que me da la gana, esta noche no hay discusión. Esta noche de domingo será la noche más reconfortante que hemos tenido. Mira, te voy a preparar la cena y todo, que me estoy animando. Te prepararé la cena y luego te abrazaré dándote besos en la espalda hasta que te duermas. Y quizás pongo tu móvil en modo avión sin que te enteres y mañana te despierto yo antes de ir a trabajar con un cruasán del Mistral y con olor a café.