Des de l'infern amb molt d'amor

Benvinguts a Berghain. 

Les expectatives no li fan justícia i Dante riu de la meva cara.

Estic perduda enmig d'una sala on homes aris de dos metres amb el tors esculpit en marbre s'arrengleren individualment mirant cap a l'altar. Allà hi ha el DJ, movent-se pausadament al ritme del mantra que omple tots els racons de la nau i rebota als pits i a les orelles de qui tanca els ulls per absorbir-lo.

La llum és de color vermell fosc però tot i així sé que ningú em mira, ni tan sols em veu passar. Sóc una exhalació de fum, passejo conscient que potser no existeixo. Que el temps ja no importa, que l'exterior ha desaparegut i estic dins el cub. Que, pas a pas, a poc a poc, puc arribar a tancar els ulls i ser un cor que batega a ritme electrònic.

Baixo al pis de sota i em trobo en plenes masmorres, amb aquell soroll de grillons i cadenes que prové de vés a saber on. O potser són catacumbes on si em paro dos minuts en un llit algú m'acabarà volent violar suaument o potser arrancar-me el fetge. Tot i que el més probable és que cap d'aquelles ànimes negres i perdudes em faci el més mínim cas. Perquè jo no estic buscant un càstig, només estic de passada.

Hi ha llocs al món que regulen l'entrada per alguna cosa i no ho havia entès del tot fins que he vist Berghain. És el lloc on només es pot viatjar al fons d'un mateix, envoltat d'un escenari que incita a arribar a les profunditats de la pròpia ment o a l'alçada de l'èxtasi. Un lloc on tot està permès i res no importa, on les línies de la moral i els prejudicis del llibertinatge es desdibuixen. Però imagino que no tothom pot suportar un ambient així; no deu ser tan estrany arribar al brot psicòtic o a l'atac de pànic. I per això la selecció a la porta: - Nein; -Warum?; -Nein!. No és per criteri random com diuen els mil sites d'internet. És perquè et miren i evaluen si ho suportaràs. Perquè el que volen és que tothom viatgi a la serenor profunda, rítmica i tranquil·la, absorbent i repetitiva del bumbumbum sense escandalitzar-se per veure una mamada fora dels lavabos o un fist-fucking en un sofà.

Licántropos y huracanes

Por fin me he deshecho de esa parte de mí que se había casi desprendido de mi piel pero que continuaba ahí cogida, pegajosa. Parecía alquitrán en pleno agosto.

Ha sido un alivio, un respirar fuerte y profundo, un nuevo aire.

Colgaba de mí desde hace tiempo, pesando demasiado y dificultándome el andar; me hacía arrastrarla cerca de mí, como las bolas que siguen a los presos vestidos a rayas en los cómics. 

Era más densa que el mercurio porque contenía una concentración muy alta de recelo, odio, envidia, manipulación, mentira y engaño premeditado, violencia contenida, locura.

Por eso, cuando he podido arrancármela, ha sido como matar a un deméntor. De repente me ha parecido recuperar el alma cuando inspiraba profundamente. Pero aunque veo que ahora peso menos y he ganado flexibilidad, ganas de saltar y de moverme, no puedo cantar victoria: al mirarme al espejo sin ropa veo esa marca de dientes en mi abdomen, una marca roja y redonda, reciente y sobreelevada.  Una marca creada por dos arcadas dentarias que parecen haber hecho una presión equilibradamente agresiva sobre mi piel.

‘No hay remedio definitivo, sólo una tregua’, me digo a mí misma ante el espejo. ‘Siempre habrá deméntores a los que matar’. Porque supongo que siempre habrá un lado oscuro del que nazcan y nazcan y renazcan.