En una de les meves excursions barcelonines m'adono que el Raval té aquest encant reformat amb prostitutes que no criden l'atenció i moderns que fan una Moritz darrere de les Ray-ban, però que el Gòtic és una altra cosa ben diferent: el Raval sempre s'ha endut la fama, però el Gòtic és el cor immund de Barcelona, el que realment batega a cops de turistes borratxos que canten a crits i que es nodreix d'una xarxa de persones lligades a les seves pedres que sembla que sempre hagin estat allà, com les gàrgoles de les seves parets.
Quan cau la nit, cent paquistanins-cervesa-bier es fan lloc pel carrer Escudellers i les seves artèries perifèriques, on quinquis al punt màxim d'esgotament corporal passen desapercebuts perquè estan integrats al paisatge davant de rius de gent, joves que busquen la perdició, que exploten de nits la seva part més obscura. Beuen sense treva esquivant fent esses els empleats de BarceloNeta mentre aquests no tenen cap mirament per ruixar-los els peus amb les mànegues a pressió, s'arrosseguen de plaça en plaça, parlen amb aquest i amb l'altre, es perden entre ells.
Això només ho poden fer al Gòtic, on després de dies de normalitat social es rebolquen entre la gentada i s'esperpentitzen, es refreguen entre la merda que corre pel terra i es mullen les sabates i els baixos dels pantalons amb l'orina que regalima de cada cantonada -si no amb la seva pròpia.
Finalment, de peus cansats, amb les veus ronques de tant cridar i fumar, acaben carranquejant d'un en un cap a algun llit -que no té per què ser el seu- deixant pas a la vida de dia del Gòtic. Tot i que sempre hi ha els que queden extraviats buscant en va algun after obert o alguna cosa per esmorzar i s'ajunten i fan pinya fins a altes hores del migdia, intentant que passi l'efecte de la nit a cops de vermut i postergant haver-se de ficar al llit tots sols, retardant el moment en què s'hauran d'enfrontar amb la crua realitat o amb un mirall.
Com un ritual purificador, com una cerimònia setmanal de comunió, només a Barcelona i a Rio he vist en els seus habitants aquesta necessitat d'integració amb l'essència repugnant de les seves pedres... Potser és un acte d'amor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada