Mi concepto de Matilde

Me imagino a Matilde como una mujer 

de carnes abundantes y bonachonas, 

de sonrisa fácil y agradecida 

que ilumina todo lo que enfoca. 

Matilde en mi cabeza 

es la gracia de la esperanza 

de lo que podemos encontrar, 

ese tesoro que aguarda 

de las malas tinieblas que nos sobrevuelan.

Tiene que ser una mujer de aire tan terranal 

que acabe pareciendo divina de tan amable. 

Sin darse cuenta 

tiene que resplandecer la sencillez de lo descalzo, 

de lo no sombrío, 

de lo austero y más valioso de esta vida.

Yo quiero tener a mi Matilde imaginaria, 

para que me muestre la energía de los mares 

mientras me susurra una nana en el oído.

Entenent l'olor de galetes

No hi havia violència, ni tan sols moviments bruscos. Per què? Per què no n'hi ha?, es preguntava estranyada mentre empetitia els ulls en un gest per intentar visualitzar millor l'escenari.

Potser perquè ell tenia una salvatgia diferent. 

- Potser perquè el temps ha anat estovant les pedres escantonades.

- Les pedres no s'estoven, s'erosionen. Les pedres es mouen dissimuladament aprofitant els passos de la gent i van perdent els contorns agrestos fins que acaben convertint-se en sorra...

Va tancar els ulls i va inspirar amb concentració. El sabia molt a prop, just davant seu, de cos calent. S'hi va acabar d'apropar, tant, que les seves pells s'irradiaven a pocs mil·límetres. Amb les dues mans decidides i la pretensió de modelar un gerro de ceràmica, va començar a afaiçonar-li l'esquena, notant com cada dit s'enfonsava en la carn flonja a moviments circulars, de ritme lent, més i més endins. 

Mentrestant, els ulls se li havien submergit dins el crani i havien viatjat a través de les seves venes cap al coll, cap a les espatlles, cap als braços, fins a encabir-se-li als capil·lars de les mans i arribar a aposentar-se a la punta més abismal dels dits. Des d'allà, cada cop que movia una mà per modelar aquella esquena, podia veure com era entrar dins el seu cos. Un cos d'un blau fosc esmorteït que tot i així enlluernava amb la intensitat incomprensible de la immensitat mar. 

I la textura dolça que el conformava era granulosa i agradable, com un sac de pinyons crus. Potser, va pensar, era allò el tacte de la senzillesa, d'allò que prové de la terra sense haver-se espatllat per les mans esquerpes dels homes. Potser, si aconseguia acariciar aquells pinyons durant una bona estona, com si els amassés amb afecte, podria acabar entenent el per què d'aquella olor de galetes recent enfornades que impregnava la flassada de bon matí.

És evident, no hi ha violència perquè està fet de pa, de massa ensucrada, de fruits secs que es debaten entre la coca de vidre i les ensaïmades...

Hi ha coses que cauen del cel

En aquest indret que ningú coneix hi ha rius de glaç per on creuen passarel·les flotants i llacs d'aigua dolça amb regust d'alga i llots inquiets. És un paratge que es conforma sota el control de la salvatgia miraculosa dels bons matins. No sembla que hi prenguin cos les presses, els camins desconeguts o les segones intencions. 

De poc que en sé, pel poc que he pogut sentir, puc creure saber que és un santuari de riquesa inexhaurible, un racó perdut de paradís entre uns avets barbuts que respiren impassibles al llarg del temps i congelats en el seu propi lloc de l'espai.

Aquests camins que s'hi passegen sinuosos, abrigats amb una manta flonja de fulles seques que els abracen candoroses, no se sap d'on vénen o perquè són aquí ni cap a on es dirigeixen. I això no té la més mínima importància. De fet, jo me'ls miro amb una expectació gairebé infantil: amb curiositat però sense voler fervorosament saber-ne els quans i els perquès, els motius no m'interessen. M'interessa l'escena.

Em vull treure la roba i atansar-me nua sota la força devastadora de la cascada i notar com se'm gela la pell, per després poder sentir com neix i brolla l'escalfor des del punt més intern del meu tronc i s'expandeix lentament cap a les puntes més distals de tots els meus dits. Em vull quedar contemplant tot l'espectacle de llums i de colors des de la roca plana que sembla que ha romàs ajaguda en aquest rierol fresc des de temps immemorials. Vull, per un moment, sentir-me com ella, tancar els ulls, i creure que tot això es pot capturar amb una fotografia nítida i fer-la perdurar sota el meu mar de memòries.

El amor para admirarse

Guardemos silencio por favor en memoria de esa gente que hace y deshace a su manera sólo para admirarse, pintando cuadros perfectos para así dormir acompañada y poder alimentar ese estómago que se retuerce vacío de hambre en el seno de su autoestima.


Guardemos silencio para no olvidar que, el que se entrega de manos, acaba pareciendo un actor torpe de burlesque malo; un traficante de almas sin pulso ni deseo. 


Que así quede constancia en nuestra conciencia de esos contenidos despreciables en continentes de cristal fino. 
Y, sobre todo, que nos acordemos de que las caras bonitas no deberían convertirse en atenuante para semejante desagrado. 

Matins de boira

L'elegia del despertar
que es continua amb aquest mapa d'ombres
pinzellant cada sistema que m'envolta
no deixa aire net entre el munt de brases.


Em llevo i no avanço,
caiguda exempta de cops i d'hematomes;
l'ambient és tot un núvol de pols discordant
que escalda a foc lentament el meu paisatge.


Rambles amunt, Rambles avall,
entre aquest riu d'immundícia de persones
a qui no importa que la presa feble
pugui assolir el punt crític del no retorn.


No hi ha gestes compassives,
tan sols el deix de la indiferència humana;
no hi ha amor ni rialles despullades,
només resta aquest riu de gent
que des de la dissonància
es convertirà en un degradat de boira
i que algun dia el vent de marinada
allunyarà, indolent, del meu davant.

#FocEmpordà

Tan bon punt he pogut he agafat el tren cap aquí. Per què? No ho sé, de fet no té cap sentit perquè diuen que no es necessita ajuda. Crec que el motiu és emocional.

Ahir estava a Sitges a la platja tranquil·lament passant el diumenge quan vaig obrir el Twitter i vaig veure iniciar-se un no parar de notícies sobre foc i tramuntana, descontrol, confinaments, morts escapant de les flames. Per whatsapp, intercanvis de converses amb els amics que estaven a diferents punts de la comarca, tothom enviant fotos i explicant les seves vivències; alguns a Figueres, altres a Darnius, a Portbou.

Estar lluny i saber que s'està cremant la teva terra et deixa una buidor a dins que només és explicable si tens precisament aquest sentiment de pertinença a algun lloc. És com si es cremés casa teva mateix, el teu jardí; com si qui escapés de les flames fos la teva família. Jo mai havia experimentat un sentiment així. Molta empatia per desgràcies a altres llocs, sí, però no és el mateix. Aquesta nit passada ha estat angoixant, enganxada a la ràdio i al mòbil i sense poder dormir, sabent que hi havia un front a menys d'un quilòmetre de Figueres pel nord i un altre pel sud. 

Em trec el barret una vegada més davant d'aquesta eina tan poderosa que és el Twitter, que permet molt més que seguir la informació segon a segon.  Em vaig quedar astorada amb els twits dels veïns de Darnius que estaven sols davant les flames demanant ajuda via retwits. Saber això abans que hi arribin els cossos oficials em sembla increïble. És seguir la informació des de dins mateix amb paraules, imatges i vídeos de gent com tu i com jo, a qualsevol hora, fins i tot quan ràdios, diaris online i altres mitjans de comunicació no emeten cap notícia durant la matinada - vergonya del 3/24, per cert.

D'altra banda, i parlant de Twitter, ha sorgit molta polèmica al llarg del seguiment del foc sobre l'idioma en què s'estava piulant. #Focempordà ha estat trending topic estatal durant moltes hores i evidentment no han faltat comentaris anticatalanistes amb el hashtag. Això ha creat una autèntica guerra d'insults variats per Twitter mateix i també moltes comparticions per Facebook. A mi em sembla que no ens hem d'enfadar i ofendre d'aquesta manera. Qualsevol imbècil que sàpiga l'abecedari pot escriure un twit, no cal ara de cop fer com si no ho sabéssim i entrar en aquest joc absurd. Els que diuen que Catalunya es pot cremar sencera ja deuen tenir prou problemes per entendre el món.

En fi. 

Ara, des d'aquí, em sento més calmada. Tot i que sé que tinc el foc a prop de casa, la sensació és molt diferent. Sóc a la terra i no cal deixar-me els ulls mirant el timeline, puc mirar-la per la finestra. El vent, aquesta tramuntana tossuda, sembla que ha amainat i, mentrestant, van sonant sirenes incansables i creuant avions pel cel de l'Empordà.

Las tres estrellas

Esas cosas que dolían, que se revolvían marea arriba y marea abajo, ya no importan. Han ido perdiendo la definición, el brillo y la saturación de colores. 

Me acuerdo de todo, incluso demás (que me continúa gustando más que demasiado), pero ahora ya no es un acordarse con dejes tristes sino que son imágenes fugaces que se cruzan algunas veces, intrusivas y egodistónicas, sin sal ni pimienta, sin voz, sin música desgarrada, sin alma. Parecen fotogramas gastados de una película de los años cincuenta. 

Por eso, al volver al pueblo y encontrarme con personas y más personas que me preguntaban por esas mentiras que alguien se inventó, ya no me supone un mal paso contarles la verdad. Ya no me siento con responsabilidad de nadie ni con la necesidad de proteger a nadie. 

Siento que después de tantos años de esfuerzo ajeno por mantener una historia tan falsa con tanta solidez yo llegue ahora y la derrumbe. Pero es que estoy cansada de haber sido la madre de la adolescencia, la amante rezagada de la juventud, la mujer que nunca llegó a ser simplemente porque ya no quedaba nada. Por no hablar de ser la cómplice del delito, la encubridora que ha cometido perjurio tantas veces para recibir a cambio nada más que miradas inquisidoras y esa sonrisa sádica de hombre perturbado por dentro.

Queda dicho, y me desentiendo de las desgracias porque yo sí que me alejo con la conciencia tranquila.

You will meet a tall dark stranger

Siempre es así. Aunque repetidamente pierdas la esperanza en la humanidad en algún momento aparece alguien o algo que te recuerda que la vida se reinventa. Supongo que todo es un ciclo que parece que se va desgastando pero que sin saber cuando ni por qué se cambia de ropa y de zapatos. 

Hoy hablaba con Roman -Roman es un antiguo amigo alemán con quien hablo poco, pero que cuando hablamos nos pasan las horas en divagaciones sobre el por qué de las actitudes humanas y demás filosofía de pacotilla. Pues bien, hoy hablaba con Roman, que me dice que las expectativas son las responsables de los fracasos.

La verdad es que no puedo estar más en desacuerdo: las expectativas son las que nos hacen luchar por las cosas. Si no esperásemos nada, no nos molestaríamos en intentar obtener eso que queremos. Entonces toda nuestra actitud pasiva se desarrollaría en una rutina cansada y triste, redondamente aburrida.

Hay que desear las cosas, hay que quererlas con toda el alma. Y sí, si se fracasa la caída duele. Pues a curarse, oye, porque como digo, todo es un ciclo que se sigue y se persigue y que nos puede llevar del gris ceniza al rojo cereza en poco tiempo, siempre que la actitud nos acompañe y el viento no nos ensordezca los oídos.

Tot s'entén millor amb un esquema

L'altra nit vaig anar a fer un volt pel Raval amb una amiga, que quan beu una copa de vi té tendència a parlar com si presentés una queixa formal al síndic de greuges; és d'aquelles persones que té una llista de raons acumulades per protestar sobre la pròpia vida, sobre la societat, sobre el món.

A mi, de fet, sempre m'ha agradat posar cullerada en tots aquests temes, però la veritat, tal com estan les coses ara em poso de molt mal humor. Només cal llevar-se de bon matí per a què un continu de notícies que degraden l'ànim al més alegre i que encenen el foc al més calmat vagin desfilant una per una. I jo no sóc una persona calmada precisament. En fi, no vull parlar de política, ni d'economia, ni de les males gestions dels quatre xoriços de sempre que ens empenyen irremediablement al desastre.

Total, la meva amiga no parava de queixar-se, però no tant sobre la conjuntura actual sinó sobre temes més subjacents, sobre la base de tot plegat. Em parlava sobre el treball, la força dels caràcters i la importància de la lluita, sobre la fidelitat i el compromís, sobre tenir fills, sobre l'amor en general. D'entrada pot semblar una conversa molt interessant però no és el primer cop que la tinc i no estava veient res de nou aportat en el meu imaginari de com funciona el món. Tot plegat era una elegia de tòpics que m'estaven començant a fastiguejar i al cap de poca estona ja estava pensant que potser sí que val més parlar de política i fer com fa tothom, repassar l'actualitat del dia "oh, heu vist això del que se jodan? Que fort, que fort" o "deien que no pujarien l'IVA i mira, són uns impresentables". Però, de cop, va aparèixer un nou concepte al set list de la meva amiga: la utilitat humana. Es veu que està molt preocupada perquè no té cap vocació i per tant no troba el sentit de l'existència.  

Em vaig quedar parada quan m'ho va deixar anar així, com aquell que res. Aquest tema ÉS el tema. És la mare dels ous, és el mantra inaudible que se'ns xiuxiueja cada dia abans d'anar a dormir i que ens desperta cada matí sense que ens n'adonem. 

Resulta que algunes persones, de sobte i sense saber per què, aconsegueixen escoltar-lo entre el soroll dels cotxes, les botigues, les presses, les cues de gent, les hores infinites de feina. Al principi és un rau-rau que molesta. A mesura que aconsegueixen parar-hi atenció van desxifrant-ne el missatge. "Què fas? Per què corres? Quin sentit té tot això? Ets feliç així? Per què ho fas doncs? Per què no fas una altra cosa? Què t'agradaria fer?"

El problema no és aquí encara. El problema és sentir preguntes que van encara més enllà i no saber-les respondre. "No sé què m'agradaria fer. No sé què sé fer. No sé quina funció tinc aquí, no sé quin sentit té la vida i no sé quin lloc hi he d'ocupar."

No en té cap de sentit, senyors. Estem aquí per la gràcia de Déu o per la bonaventura de l'atzar i no té absolutament cap missió. Cap ni una, la única que tenim gravada en la profunditat de la genètica és reproduir-nos. "Però reproduir-nos per què fer? Per continuar el cicle eternament del sense-sentit?". Doncs sí. És així, així ho fan els girasols, les orenetes i les mosques. I aquestes últimes en quinze dies. I ja que trec el tema insectes, tinc la teoria que els mosquits mascles no piquen perquè ja han acumulat tota l'energia necessària en fase larva per desenvolupar-se, reproduir-se i morir sense necessitat de menjar. Que algun biòleg m'ho aclareixi per favor. Si es confirma la teoria em trec el barret perquè ens trobaríem davant de la simplicitat absoluta.

Entenc que per fer callar aquest mantra insuportable de dins del cap cal trobar alguna cosa a la vida que justifiqui el patiment que provoca, algun succedani de "sentit". Hi ha gent que ho aconsegueix ocupant un lloc d'utilitat social, i crec que és per aquí on anava la meva amiga quan parlava de la vocació. Ens han educat per associar conceptes com treball, èxit, dedicació, reconeixement, remuneració. Si en aquest marc has aconseguit trobar un lloc on puguis desenvolupar una tasca que t'agradi, bingo. En realitat està molt bé perquè no cal que et plantegis res més enllà de manera gaire profunda cada dia.

Però si no ho has trobat et veuràs obligat a sortir una mica de la línia marcada. Potser trobaràs el sentit de la vida en tenir fills - "tenir fills? per què? per perpetuar el cicle eternament del sense-sentit?" Val, doncs tenir fills no, una altra cosa. 

Doncs pots canviar la manera de viure, pots intentar contruir un esquema de vida diferent. No dic fora del sistema, però prenent el què el sistema et dóna sense cremar-te pel què el sistema t'exigeix. Pots no tenir vocació professional ni ambició social, simplement pots treballar de qualsevol feina només per aconseguir els diners que et permetin fer allò altre. La contemplació del món. 

Perquè tal com ho veig jo si treiem tota la palla i ho simplifiquem al màxim: 

a) vivim en i pel sistema.

b) ens adonem que realment tot això no té cap més sentit biològic que la pròpia reproducció i centrem en això el sentit de la pròpia existència.

c) renunciem al què ens imposa la societat i al què ens imposa la genètica i mirem el món amb uns altres ulls. 

S'ha de ser molt valent per sortir-se de la primera opció. És l'opció fàcil i més lògica en el context social en què tots vivim. 

La segona opció encara que pugui semblar que no es troba tan lluny de la primera, sí que ho està i molt: la diferència radica en el motiu pel qual es tinguin fills, si per convenció social o per comprensió gairebé divina de la biologia. 

I la tercera opció és la clau de la felicitat pels infeliços, pels que es maregen en aquesta nòria de ritme imparable a la que ens col·loquen de ben petitets.

Jo crec que la meva amiga, que no és feliç en la primera opció i de la segona deixa anar un "que no, que no, que fills ni de conya", encara no té clar com fer-ho per arribar a la tercera opció. Però com a mínim comença a saber que existeix.

El peix de la consciència

No sé com explicar sense que semblin idees una mica massa estranyes, la meva teoria sobre els peixos i les persones.

Se'm va acudir un dia que la mare va comprar rap per dinar. Bé, no és que se m'acudís, és que ho vaig veure clar, com una revel·lació divina, com una imatge de llum.

Em vaig adonar que quan la mare compra rap, es genera espontàniament a taula un ambient de solemnitat; només amb el rap, vaig pensar. Només quan la mare compra rap en aquesta casa ens prenem la molèstia d'esperar-nos els uns als altres per començar a atacar el plat. Per què? Per què no amb un plat de macarrons o un entrecot? 

Perquè tinc el seu cos sencer al meu abast, un cos inert d'un ésser que nedava lliurement pel mar, i ara és aquí, al meu plat. 

Amb gest suau i pompós, gairebé ritual, amb el ganivet, m'adjudico el dret (i gairebé l'obligació) de profanar-li el cos de dalt a baix, noto com es separen les seves carns, com deixa d'oposar-me resistència i es deixa endur per la meva força. Me'n poso un tros a la boca i em permeto saborejar-ne l'essència. Sense que la religió formi la més mínima part de la meva vida puc intuir que és un acte quasi sagrat, que cada gest podria incloure's en una homilia i que si hi hagués algun lloc on donar gràcies seria imperant fer-ho.

Des de llavors no em puc treure del cap aquesta imatge quan penso en com es mouen els bisturins i en com fan l'amor per primera vegada dues persones. 

Ja sé que són situacions molt diferents però, al cap i a la fi, són actes on hi ha sempre aquest moment en què un s'hauria de poder adonar que es troba davant d'un ritual quasi sagrat, solemne, en què es té el dret o gairebé l'obligació de profanar un cos que s'ofereix voluntàriament a l'homilia. Un cos que s'ofereix nu, havent dipositat unes esperances en la seva pregària. 

Sense abalançar-se de males maneres, sense la necessitat imperiosa de creure que la pressa és l'opció més resolutiva, s'hauria de ser capaç de sentir per dins aquesta admiració respectuosa, aquest sentiment de contemplació i reverència inspirada que farà que la resta de l'acte es desenvolupi aportant el màxim benefici i, sobretot, generant el mínim perjudici. Com si després de tot tornéssim el rap al mar i pogués nedar amb més força que abans.

Com dius tu, amb un nus a les dents

Tot això és la cançó subliminal amb la que convisc, són les notes que canto quan esmorzo, les dues frases que canto a la dutxa. Mentre vaig amb bicicleta per la Barceloneta, quan em canso de la monotonia de les biblioteques, quan corro per arribar a la última classe de les nou; tot això és el que acompanya el meu dia solitari. Les paraules en línia, els trens, les maletes, les llums de neó.

En l'últim any tinc en ment dos moments increïbles en què portava la teva música a les orelles: 

Un va ser pujant al volcà Tunupa, als cinc mil metres d'alçada, quan no portava ni aigua ni jersei però tan si com no jo volia arribar a dalt. On feia més mal la brisa que la rendició  - parar-se un segon et glaçava, avançar una cama era un esforç sobrehumà, els pulmons no donaven l'abast i se m'entumien els dits de les mans- amb el millor dels meus somriures, pas a compàs, ho vaig aconseguir. Això de que em pugui faltar valor es veu que em dóna ànims.

L'altre moment va ser creuant una branca de l'Amazones amb barca, pensant que em faltaven molt pocs dies per tornar a casa. I m'envaïa la nostàlgia quan m'imaginava somniant des de la butaca de casa; t'asseguro que és millor viure els somnis en directe. No volia tornar i sí que volia tornar; pensava que jo també he estat dèbil tants cops i he viscut tants naufragis i n'he esparracat tantes vegades les restes... Era si més no curiós estar pensant en tot això sobre una barca de seguretat dubtosa mentre es ponia el sol.

Ja veus, m'encanta aquesta banda sonora que planeja sobre el meu cap. M'encanta que posis banda sonora a la meva vida sense adonar-te'n; quan t'ho dic no t'ho creus, perquè ens els dies pobres tendeixes a creure que no tens cabuda en l'art o el que és pitjor, en la vida dels altres. Aquest desencís tan teu, tacat de somnis.

Domingueo gris

Balance por balance, me quedo con la parte de presente que pesa.

Aún así algún domingo de estos con lluvia como hoy me acuerdo mucho de cuando vivíamos juntos. De cómo te levantabas por la mañana e ibas hasta el Mistral a comprar esos cruasanes de jamón y queso que tanto me gustan para luego despertarme con olor a café.

En fin, ya sé que balance por balance, ahora estoy muy bien. Los cruasanes no son motivo suficiente. Aunque ahora mismo pagaría mucho dinero por uno de ellos. Calentito, recién salido del horno, estirada en mi sitio izquierdo del sofá con la manta de oveja y viendo la previa del partido a tu lado mientras me toqueteas los pies. Seguramente discutiríamos por algún motivo político, pero ¿sabes qué? Que ya que estoy escribiendo yo, y como que escribo lo que me da la gana, esta noche no hay discusión. Esta noche de domingo será la noche más reconfortante que hemos tenido. Mira, te voy a preparar la cena y todo, que me estoy animando. Te prepararé la cena y luego te abrazaré dándote besos en la espalda hasta que te duermas. Y quizás pongo tu móvil en modo avión sin que te enteres y mañana te despierto yo antes de ir a trabajar con un cruasán del Mistral y con olor a café.

Des de l'infern amb molt d'amor

Benvinguts a Berghain. 

Les expectatives no li fan justícia i Dante riu de la meva cara.

Estic perduda enmig d'una sala on homes aris de dos metres amb el tors esculpit en marbre s'arrengleren individualment mirant cap a l'altar. Allà hi ha el DJ, movent-se pausadament al ritme del mantra que omple tots els racons de la nau i rebota als pits i a les orelles de qui tanca els ulls per absorbir-lo.

La llum és de color vermell fosc però tot i així sé que ningú em mira, ni tan sols em veu passar. Sóc una exhalació de fum, passejo conscient que potser no existeixo. Que el temps ja no importa, que l'exterior ha desaparegut i estic dins el cub. Que, pas a pas, a poc a poc, puc arribar a tancar els ulls i ser un cor que batega a ritme electrònic.

Baixo al pis de sota i em trobo en plenes masmorres, amb aquell soroll de grillons i cadenes que prové de vés a saber on. O potser són catacumbes on si em paro dos minuts en un llit algú m'acabarà volent violar suaument o potser arrancar-me el fetge. Tot i que el més probable és que cap d'aquelles ànimes negres i perdudes em faci el més mínim cas. Perquè jo no estic buscant un càstig, només estic de passada.

Hi ha llocs al món que regulen l'entrada per alguna cosa i no ho havia entès del tot fins que he vist Berghain. És el lloc on només es pot viatjar al fons d'un mateix, envoltat d'un escenari que incita a arribar a les profunditats de la pròpia ment o a l'alçada de l'èxtasi. Un lloc on tot està permès i res no importa, on les línies de la moral i els prejudicis del llibertinatge es desdibuixen. Però imagino que no tothom pot suportar un ambient així; no deu ser tan estrany arribar al brot psicòtic o a l'atac de pànic. I per això la selecció a la porta: - Nein; -Warum?; -Nein!. No és per criteri random com diuen els mil sites d'internet. És perquè et miren i evaluen si ho suportaràs. Perquè el que volen és que tothom viatgi a la serenor profunda, rítmica i tranquil·la, absorbent i repetitiva del bumbumbum sense escandalitzar-se per veure una mamada fora dels lavabos o un fist-fucking en un sofà.

Licántropos y huracanes

Por fin me he deshecho de esa parte de mí que se había casi desprendido de mi piel pero que continuaba ahí cogida, pegajosa. Parecía alquitrán en pleno agosto.

Ha sido un alivio, un respirar fuerte y profundo, un nuevo aire.

Colgaba de mí desde hace tiempo, pesando demasiado y dificultándome el andar; me hacía arrastrarla cerca de mí, como las bolas que siguen a los presos vestidos a rayas en los cómics. 

Era más densa que el mercurio porque contenía una concentración muy alta de recelo, odio, envidia, manipulación, mentira y engaño premeditado, violencia contenida, locura.

Por eso, cuando he podido arrancármela, ha sido como matar a un deméntor. De repente me ha parecido recuperar el alma cuando inspiraba profundamente. Pero aunque veo que ahora peso menos y he ganado flexibilidad, ganas de saltar y de moverme, no puedo cantar victoria: al mirarme al espejo sin ropa veo esa marca de dientes en mi abdomen, una marca roja y redonda, reciente y sobreelevada.  Una marca creada por dos arcadas dentarias que parecen haber hecho una presión equilibradamente agresiva sobre mi piel.

‘No hay remedio definitivo, sólo una tregua’, me digo a mí misma ante el espejo. ‘Siempre habrá deméntores a los que matar’. Porque supongo que siempre habrá un lado oscuro del que nazcan y nazcan y renazcan.

Avui els vaixells són submarins

Potser Figueres és Siena de bon matí aquest diumenge. Em veig des de lluny: passejo somrient amb les ulleres de sol al cap i els cabells al vent. Potser Siena va ser l’adolescència amb barrets de colors i bromes llunyanes; Siena deu ser aquesta plaça per on ara passejo. 

Entro al teatre, que és ple de gom a gom. Hi és tothom, miri on miri hi ha gent coneguda. A les últimes files, reservant-me un lloc discret, seuen tots els meus amics.

Més endavant hi ha un home d’esquenes, de cabells cargolats. Sé qui és i tinc la seguretat que no es girarà mai per mirar-me. Això em dóna una tranquil·litat d’espectadora de l’obra.

L’observo mentre comença a conversar amb un home que està a dues files més enrere. Tinc la seguretat que no em creuarà mai la mirada tot i que jo li veig perfectament la cara. Perquè ell no em pot veure; perquè jo el miro des de la cadira de l’última fila. 

L’home amb qui parla va uniformat de l’exèrcit, amb l’àguila imperial bordada al braç dret. Se’m remou alguna cosa a dins. La nàusea? Es donen la mà, riuren amb complicitat. L’home que conec s’aixeca de la cadira i m’adono que també va uniformat de verd camuflatge. Camina cap a l’extrem dret de la seva fila i entra a dues files més enrere, per seure al costat de l’altre. 

Em quedo congelada. De la nàusea? De sobte tinc fred, de sobte no tinc roba i ningú del meu voltant sembla haver-se'n adonat. M’aixeco sigilosament amb vergonya per escabullir-me per la porta del darrere del teatre i quan l’empenyo un sol encegador em colpeja. 

Obro els ulls a poc a poc, fins que m’adono que el que tinc davant és una coberta de vaixell còncava com la plaça de Siena. Somric mirant el meu vestit vermell radiant, les meves sabates de xarol, i em tranquil·litza saber que porto el meu barret de colors. 

El vaixell va depressa i com que sé que em marejo fàcilment decideixo asseure’m a l’altra banda de la plaça, on tothom s’asseu a terra. Només que avui no hi ha ningú i ara ja comença a vesprejar. Arraulida sobre mi mateixa, acabo caient en somnis. 

Fins que, després de vés a saber quanta estona, m’explanta de la profunditat del son el so fred i estrident d’unes sirenes. És de nit, entre lleganyes intueixo la costa més enllà de la coberta del vaixell, decorada a la llunyania amb unes llums de cases que fan pampallugues.

Crec que el terra està inclinat, que el vaixell s’està inclinant endavant. M’incorporo i m'aboco per la barana de la coberta per descobrir que la proa s’està submergint a un ritme constant. Ràpidament creuo la plaça de Siena i intento obrir la porta petita del teatre, que està travada. 

El vaixell es submergeix a l’aigua gelada impassible a les meves súpliques, ominós i implacable, sense adonar-se que m’està deixant allà fora, que l’aigua em xucla cap avall i que no puc nedar amb tanta força cap a la superfície. 

I mentre ho intento debades veig a través de les finestres del teatre com tots els meus coneguts estan aplaudint amb gran aclamació el final de l’obra dempeus, mentre el vaixell submarí arriba a port i jo inspiro aigua de mar amb la resignació humida i freda de la mort.

Cuando quema la prisa

Voy al supermercado hoy, mal peinada y mal vestida porque he ido al gimnasio y quiero merendar antes de estudiar un poco más. Tengo la cabeza en otro lugar porque me olvido de coger el bolso; así voy: con las llaves en la mano y calderilla en el bolsillo.

El gran supermercado que hay al lado de mi casa, igual que el que hay un poco más abajo, está vacío. Son las siete y media de la tarde, hora en que mucha gente ya ha salido de trabajar; el súper debería estar repleto de madres con sus hijos haciendo compras para la cena. Pienso en hace unos pocos años, cuando había una cajera en cada caja y hasta había una caja rápida por si comprabas menos de diez artículos. Ahora sólo hay una abierta y gracias. Y la Loli, la Yoli y la Manoli se pasan la tarde comentando sus cosas. Tanto es así que me planto un buen rato enfrente de la sección de charcutería esperando a que alguien se de cuenta de que hay un cliente. 

Cuando me ve la señora que se encarga de la pescadería llama por el interfono: "Señorita Cintia, acuda a charcutería por favor". Y a paso tranquilo aparece Cintia, blanca como siempre, con esa cara de buena persona medio enfermiza, calcada a la que tenía cuando hacíamos primaria. 

Ella me reconoce también, nos saludamos entonces cordialmente, "cuánto tiempo, ¿cómo estás?". Me pregunta qué quiero, le digo que jamón york, diez lonchas, que nada más. Sin entrar en detalles de lo que ha sido de nuestras vidas en quince años, le pregunto si hace mucho que trabaja ahí. Me responde que sí, aunque justamente hoy volvía de vacaciones. Como eran las fiestas del pueblo se había cogido unos días.

- Ah, qué bien, ¿y fuiste a las ferias? - le digo pensando en las noches despilfarradas, los conciertos, la muchedumbre.

- Sí, bueno, sólo para montar mi hija a las atracciones.

Claro que tiene una hija. Todas tienen hijos.

- Oh, ¿cuántos años tiene?

- Dos añitos- immediatamente por dentro hago cálculos sobre a qué edad los niños empiezan la guardería y me doy cuenta de que no tengo ni idea. No lo sé. No trato con niños, en mi familia no hay niños, en mi círculo cercano de gente no hay niños. Mi mundo está lleno de viejos con ansias de paternidad infinita y de adultos con síndrome de Peter Pan, pero de niños ni se habla y cuando excepcionalmente salen a la conversación son niños ajenos o niños teóricos muy lejanos. Y los comentarios siempre son hechos con un punto de aprensión.

- Qué guay -¿qué guay? ¿En serio? ¿Eso es mi comentario? - ¿Y cómo se llama? - un aplauso por favor, estoy que me salgo.

- Sandra.

- ¿Y cómo te lo combinas? ¿La dejas con tus padres? - mierda, debería haber parado ya.  Eso es ya alargar una agonía. Pero la verborrea de la conversación incómoda es algo que sale solo. Bueno, por lo menos no he preguntado por el novio o el marido; eso ya sé a estas alturas que es meterse en terreno peligroso.

- La dejo en casa de mi madre cuando trabajo. Sólo hago tres horas al día.

"En casa de mi madre". Eso es algo que mi madre decía sobre la abuela. ¿Y yo? Pues yo no lo digo porque claro, aún estoy en el papel de niña, con mis papis, estudiando para un examen. Saliendo con mis amigos del mismo modo exacto que cuando tenía dieciséis.

¿Qué debería estar pensando Cintia de mí? ¿Cómo somos vistos desde fuera de nuestro contexto de mundo?

Me he ido del supermercado pensando sobre el sentido que tiene toda esta prisa que parece que brota de la gente.

Contruyeron de golpe diez grandes supermercados en una ciudad pequeña como esta, que ahora están vacíos porque no hay demanda, no hay dinero. En estos sitios si no cierran mantienen a la gente trabajando horas de miseria, con sueldos de miseria. Nadie pensó que todo era un boom, que la bonanza económica era ficticia. Recuerdo esa época porque mi barrio estaba casi en las afueras, no había nada, y se rellenó de repente con bloques de edificios carísimos, tiendas y más tiendas, bares, escuelas. Todo apareció de un día para el otro, se construyó con prisa, como si el mundo se acabara. 

Supongo que igual que hizo Cintia con su vida.

Tothom parla de #cocobacils

De vegades veig (i quan comença així una frase no puc evitar riure. Va, poseu-hi entonació de 'suspense')... els algoritmes de Twitter a la vida real. M'encantaria desentramar-los o que algú me'ls desentramés. Algun informàtic que es presti voluntari?

Jo ho intueixo així: de cop un tema absurd va calant a totes les converses; veus un documental a la tele i resulta que el tema és escabrós, fas dos comentaris sarcàstics per fer-te el guai però caus en el ridícul, perquè qui t'escolta està més ficat en la merda del què et pensaves. Sopes amb els pares i surt de nou el tema com aquell qui res, com si fos una cosa tan comuna com decidir si avui es cuina pasta o arròs. Serà que ells han vist també el documental? I després més tard et truca un amic i apa, et vol preguntar informació sobre el tema, no perquè el preocupi molt, total la gent passa de tot, sinó perquè com que tu en saps més doncs mira, t'ha de fer la consulta com un tràmit burocràtic. I després ja et comença a pujar la mosca al nas quan obres un llibre i allà està el tema, com si hi hagués estat sempre i tu mai haguessis obert aquella pàgina. T'ho llegeixes amb recel i comences a veure-hi un hashtag gegant al davant. I ja t'acabes exaltant quan consultes la Wikipèdia per una altra cosa i acabes caient de link en link en el tòpic un altre cop. Perquè no és casualitat. Perquè la ment se'ns condiciona! Perquè tot això és més contagiós que la tuberculosi.

Avui que m'estava mirant els quadres de micro sense ganes i amb mandreta, ho he vist clar: els cocobacils em persegueixen. 


Fa gràcia el nom, és veritat. M'imagino a tothom corrent davant del Packman en una societat massa informatitzada, fent check-ins cada cop que es passa de pantalla. 

En fi.


Heus aquí la cirereta del pastís: que encara que m'hi resisteixi, que pensi que és una cutrada continuar-ho comentant i augmentant la bola absurda, encara que passi per principis de convertir això en trending tòpic, no m'he pogut aguantar. He hagut d'escriure sobre el tema.


Però almenys ja que hi sóc deixeu-me dir que amb la pròpia estupidesa demostro el meu punt: que és la vanitat qui parla a les xarxes.

"Bagaje" tendría que ser aceptado por la RAE

Caminamos, caminamos y parece que nos vamos alejando más y más del punto de partida.  Nos da la sensación que cada vez estan más lejos esos pensamientos que teníamos hace diez años, que cada vez se acumulan más personas nuevas, más casas diferentes, más lugares conocidos. Y que los conocidos de antaño se van difuminando en nuestra memoria.

Pero no sólo eso, sino que nos parece que con el paso del tiempo nos alejamos de nosotros mismos, de nuestro inicio, de lo que creíamos que era nuestro yo inamovible. "Yo no soy así", "yo nunca hubiera hecho eso" o "siempre he defendido esto otro". Porque en el fondo tenemos esa idea de que somos un alguien estático que creemos poder definir con cuatro sentencias de librillo de mesa de noche.

¿Es que no nos damos cuenta de que nunca ha existido un yo de estas características? ¿De que cuando "éramos" ese yo al que nos referimos ahora, a su vez nos estábamos remontando a otro yo más anterior? ¿De verdad creemos que todas las cosas nuevas con las que interaccionamos día a día no nos influyen, no nos cambian?

Estamos siendo permanentemente esculpidos por el flujo continuo de experiencias que nos suceden. No existe un yo como tal sino que sólo somos nuestro equipaje en la espalda moldeándose con las cosas que ocurren en el presente. Y que a su vez se van a añadir a ese equipaje en la espalda.

Y es gracioso porque de repente nos ocurre algo que nos hace creer que volvemos "a los inicios". A ese sitio del que nos habíamos alejado tanto, repudiándolo o simplemente olvidándolo, y después ahí estamos de nuevo. Esa persona que ya no querías más, ese plan de vida que un entonces deseabas, después aborreciste y criticaste hasta altas horas de la madrugada y que ahora te va rondando por la cabeza de nuevo. Ese lugar al que dejaste de ir por cualquier sinmotivo, porque era caro, porque el camarero era antipático, y ahora te da igual porque te gusta que conozca tu nombre. Y nos sorprendemos cuando eso ocurre, nos quedamos ensimismados con la idea del volver al inicio.


Para mí, nada más lejos de la realidad: no hay inicio, hay recuerdo de él; es un recuerdo de un momento puntual en nuestra vida, una foto de qué llevábamos en la espalda en ese instante y qué estaba a punto de moldearnos. Entonces eso nos moldeó y se cargó en nuestra espalda a la espera de cosas nuevas... pero ahí permanece. 


Mirar qué llevas en la mochila siempre es una buena idea cuando viajas.

Les roses de Sant Jordi

Recordo el primer Sant Jordi en què em van regalar una rosa, vull dir una que no fos la del meu pare. Jo tenia onze o dotze anys i em vaig morir de vergonya. Em vaig posar tan vermella que em cremava la cara i vaig haver de tornar cap a casa perquè no podia suportar la idea d'anar pel carrer passejant amb aquella flor. Però per dins estava tan contenta!

Va ser regalada amb innocència però tot i així amb certa perspicàcia, com una oferta a la massa femenina de la classe i donada dissimuladament "a l'atzar" entre la gent, a la vorera del carrer Nou prop del Telepizza (que crec que abans era un Pizza Hut). 

Totes les meves companyes de classe em tenien enveja i entre la vergonya sé que vaig sentir una mica d'orgull. Perquè qui m'havia regalat aquella rosa era el nen més descarat de tots, el més estimat de l'escola, el més divertit, i el que malauradament ara ja no hi és per poder recordar aquesta història.

Però bé, no pretenc escriure res trist avui, perquè crec que és un dels dies més bonics de l'any al nostre país. Totes les ciutats s'engalanen de senyeres i a mi això em fa pessigolles per dintre. Pot fins i tot animar una Catalunya tocadeta després que el Madrid ens guanyés la Lliga a casa el passat dissabte. 

Recordo que quan tenia uns quinze anys estava a la parada del Centre Excursionista venent roses, quan feien la fira allà on els dijous posaven el mercat de roba, al carrer de sota el Parc Bosc. Crec que és perquè estaven remodelant la Rambla? No ho sabria dir. Total, que la meva amiga Clàudia i jo vam fer un rècord de ventes, perquè ella coneixia a molta gent i convencia a tots els nois que passaven per la parada que ens en compressin una. Aquell any me'n vaig anar a casa amb un tros de ram! I va fer calor i va ser el primer dia de l'any que agafava color a la cara.

Recordo l'any en què en Pau em va fer pujar a darrere de casa de la seva àvia per donar-me la rosa asseguts en aquell banc. Va ser un rosa una mica trista.

L'últim Sant Jordi que vaig passar a Figueres abans d'anar-me'n a viure a Barcelona va ser el de segon de batxillerat, que teníem la parada de l'institut a la Plaça Catalunya, sota la minsa coberta que hi havia abans que fessin les obres. Aquell Sant Jordi va començar amb sol però recordo que després es va tapar i va començar a ploure. En Marc em va fer esperar molt per aquella rosa i, deduint del fet que no recordo exactament com va ser l'entrega, puc gairebé afirmar que va ser donada amb algun tipus d'incidència (o de retret, amb algun deix lleig, amb alguna mena de càstig). Segurament d'amagat i amb vergonya, però no amb la vergonya innocent d'aquells onze anys, sinó amb la vergonya de les mitges persones que érem i que no sabien gestionar res, ni una cosa així de bonica. 

El que sí que sé és que la vaig assecar i la vaig tenir en un gerro de la meva habitació durant molt de temps, fins que en un intent infantil d'eliminar qualsevol rastre de la presència d'ell la vaig acabar traient, juntament amb la làmpara vermella de la tauleta de nit i la foto en blanc i negre on estem tan joves i tan guapos a la Farella. Reconec que la foto encara la guardo i que l'os que em va regalar després d'anar a París ha dormit amb mi sempre més, ha voltat amb mi per tots els pisos i ara encara m'acompanya els somnis. De fet crec que és l'objecte que més he trobat a faltar mentre he viatjat tots aquests mesos per Sudamèrica.

Els Sant Jordis a Barcelona van començar amb la bona tradició del primer bany de l'any. Recordo a segon de carrera quan vaig quedar amb la Marina i el Carlos al Bogatell. Que vaig anar-hi amb aquell vestit blanc que tinc d'anar a la platja i que el Carlos em va dir que semblava famosa i tot, amb aquell glamour. Era quan començàvem a ser amics, quan començàvem a fer els primers tuppers, quan ell aprenia a fer malabars i la Marina encara estudiava amb nosaltres. 


L'any següent jo duia el cabell negre! I va ser un dia radiant i increïble.

I per no parlar de l'any en què vaig tenir més roses de la història, quan en David em va regalar el ram més bonic que he vist mai. Recordo que me'l va donar a l'apartament del carrer Diputació i que després va ser la tarda que vam anar a trucar el timbre del pis del carrer Casp per veure si hi havia l'amo. Aquell cop va ser el primer que vaig entrar a la que seria casa nostra. 

Recordo el mal gust amb què el propietari havia posat aquells mobles excèntrics i aquell color verd horrible del saló que enlletgia una habitació que acabaria essent preciosa. Recordo que em sentia petita fent tot allò i que em vaig posar un vestit lila amb unes sabates negres i unes mitges, roba que mai m'hagués posat en condicions normal (que jo anava amb pantalons amples i vambes...!), però clar, havia de semblar més gran, sentir-me una mica més a l'altura de les circumstàncies. Recordo que en el fons el què volia era passejar per les paradetes, anar a la platja a fer el primer bany de l'any amb els meus amics, però no era així com funcionaven les coses en aquella època. Per cert, aquell vestit no me l'he posat mai més i allà està mort de fàstic a l'armari, ocupant espai només perquè té massa valor sentimental.


L'any passat va ser una tarda curiosa amb la Dangli al carrer Verdi, venent roses per anar-nos-en a Mèxic. Estàvem a punt d'acabar la carrera i la traca final estava essent entre dura i divertida. Recordo que vam haver de moure la paradeta per esquivar les cagarades que els coloms ens enviaven des de la teulada i que més tard van venir en Biel i la Piatti, que es van prendre una copa de vi en un bar de més amunt. Recordo com vaig anar-li a dur una rosa a la Pame dins del bar i es va posar contenta, com quan li regalen un cafè. 


Quan vam plegar, les roses que ens van sobrar ens les vam endur. Recordo la sensació de regalar roses a la gent que passava pel carrer, era com repartir felicitat. Els ressaguers es posaven contents per trobar una rosa bonica a aquelles hores sense pagar; les noies que anaven soles, sense rosa a la mà, somreien i l'acceptaven de bon grat.

I avui, Sant Jordi a Figueres de nou. Després de set anys fora, torno a ser aquí i l'única rosa que tinc és la del meu pare, la que no sol fallar i que em salva de la tristesa dissimulada de qui diu que no li importa que li'n regalin una, de qui diu que això és tot consumisme i que gastar-se quatre euros en una flor que es farà malbé és una aberració.

Doncs bé, és que resulta que no es fan malbé, sinó que es transformen en un record dolç, en una llista biogràfica d'anys inoblidables. Per favor, per quatre euros no siguem tan rancis, que una rosa alegra el dia a qualsevol, fins i tot a la més reticent i antipàtica, a la més pragmàtica i a la més antiromàntica de la història.

La transgressió diürna i el fum més enllà de la moral

L’Home de Negre ha envaït el dia, s’ha estat exposant a la llum. Primer em va costar reconèixer-lo però al final hi vaig caure: finalment l'Home de Negre havia près cos i es passejava impune a prop meu.

Com dic, el primer cop que el vaig veure va ser a la Plaça del Sol una tarda ennuvolada, ja cap al capvespre. Pensant-ho bé, potser fins i tot era el primer dia que l’Home de Negre conqueria les hores diürnes i per això es passejava llànguidament durant l’hora violeta. Me’l vaig mirar sense adonar-me’n, com quan sense voler-ho pentinem amb la mirada algú que se’ns creua pel carrer i continuem caminant pensant en què farem per dinar. Però ell em va cridar l’atenció, alguna cosa dintre de mi va fer un clic i llavors el vaig observar detingudament, amb tota la meva consciència. 

Jo estava aturada davant de les escales de la biblioteca mirant com ell caminava per la vorera de la meva dreta com si estigués enfangada, amb un deix als peus a cada pas. Llarg, prim, molt, molt prim. Esprimatxat. D’aquesta gent que va amb l’esquena encorbada com si el melic els perseguís la columna vertebral. Normalment això és signe d’avergonyiment de la pròpia alçada, d’una constitució amb poca gràcia. Però no en aquest cas: l’Home de Negre no denotava pudor o inseguretat, de fet la seva mirada desafiava l’ambient i el seu mentó es dirigia pedant cap enlaire; simplement crec que estava tant buit per dins que la seva carcassa trencadissa quedava deformada, tal com una funda de coixí quan li treiem l’ànima. El seu cabell era entre fastigós i repugnant, negre, molt negre, amb la clenxa al mig i caient sense cap mena d’aire ni volum, tallat recte fins just per sobre de les orelles, deixant tota la zona occipital a la vista, que la portava rapada d'uns quants dies. Vestia amb uns texans negres envellits agafats per un cinturó apretat més amunt de la cintura que feia que els pantalons formessin unes arrugues estranyes, evidenciant que no eren de la seva talla. La samarreta de màniga curta, negra també però d'una altra tonalitat desgastada, la duia per dins dels pantalons i deixava intuir un tòrax escarransit. Al costat de la sivella del cinturó hi portava un aparell de reproducció de música del que sortien uns auriculars que portava encastats a les orelles.

Caminava, com dic, a passos llargs i pausats, i mentre jo el mirava, ningú més semblava adonar-se de la seva presència. Va passar pel costat d'una senyora que no va desviar la mirada ni un mil·límetre i després va creuar el carrer amb el pas una mica més apressat per davant d'un cotxe que no va reduir la velocitat ni un centímetre per segon. 

Semblava que havia sortit d'una novel·la de Stieg Larsson però en el meu cap l'Home de Negre parlava francès.

El dia següent, com cada tarda, vaig anar a la biblioteca cap les quatre. Vaig dirigir-me al segon pis i ràpidament vaig prendre el lloc que més m'agrada, aquell de les taules de la fila del mig, a la taula del fons, a la cadira de més a la dreta. La fila del mig perquè està suficientment lluny dels ordinadors on els adolescents facebookegen i fora de l'última fila perquè és on es congreguen els estudiants d'institut que fan els deures en comunitat. Des d'allà dono l'esquena a la resta de la biblioteca i així no em distrec mirant a la gent. I prefereixo la cadira de la dreta perquè la llum li ve des del costat esquerre, i així no em faig ombra amb el propi bolígraf. 

Vaig estudiar un parell d'hores i llavors em vaig aixecar per anar al lavabo. Concentrada amb el cap encara als llibres, em vaig dirigir cap al servei que hi ha a l'altra banda del pis. Sempre acabo passant per darrere de l'ascensor perquè em fa mandra passar a prop de taules i haver de saludar gent que no conec tant però que vol que ens posem al corrent de la vida allà dins, parlant amb un xiuxiueig dubtós que molesta a tothom que estudia.

Passant de pressa, un cop ja estava a uns metres de la porta del lavabo, em vaig quedar aturada i vaig fer mitja volta amb el cap. A la petita taula de consultes ràpides de darrere de l'ascensor on fa temps que van retirar les cadires perquè ningú s'hi instal·lés més de cinc minuts, assegut a sobre amb els peus penjant, desafiava les normes l'home de negre.

Mirava cap a l'infinit com el dia anterior, amb el mentó en posició supèrbia i balancejant els peus al ritme de la música que escoltava pel mateix aparell reproductor de música que duia enganxat al cinturó, el mateix cinturó que sostenia aquells pantalons que li anaven balders i que contenien la vora inferior d'aquella mateixa samarreta d'un negre desgastat. 

Què hi feia aquell home allà? I la bibliotecària no li deia res per estar assegut sobre una taula de consulta? O és que realment ningú el veia? Només el veia jo? Només jo notava aquella presència maligna? 

Vaig intentar oblidar-me'n i continuar amb la meva tarda d'estudi.

No va ser fins al cap d'uns dies, quan ja gairebé ni me'n recordava d'aquell episodi bibliotecari, que em vaig tornar a trobar l'Home de Negre. Va ser havent dinat, quan vaig anar amb la meva germana a comprar roba de gimnàs i unes vambes a una gran superfície de les afores. Allà, indagant pels passadissos per trobar unes malles de cotó, vaig veure'l passar amb aquells passos de terra enfangat, amb la mirada perduda i els auriculars a les orelles. 

Ràpidament vaig buscar la meva germana, que s'havia entretingut a la zona de les pilotes de futbol. Em va mirar amb cara d'intriga quan li vaig preguntar si podia veure aquell home que just es ficava pel passadís de la secció de natació. Em va respondre que no havia tingut temps de veure ningú, i quan la vaig arrossegar fins allà, l'home ja s'havia esfumat.

Quan després la meva germana em va deixar a la biblioteca ja sabia qui em trobaria allà dins. Vaig deixar la jaqueta i els llibres al meu lloc i agafant només la bossa em vaig dirigir als lavabos passant per darrere l'ascensor. I, efectivament, allà estava assegut desafiant l'Home de Negre sobre la taula, amb els aurisculars posats, bategant al ritme de la música.

Aquest cop vaig notar la seva mirada glaçada clavant-se'm a l'esquena mentre m'apressava a obrir la porta del lavabo. Inquieta, vaig rentar-me les mans per fer una mica temps. Quan ja m'havia esbandit el sabó, es va obrir la porta; vaig pujar els ulls al mirall. Era el seu reflex, era ell. Jo volia marxar ràpid, no vaig dir paraula i el vaig esquivar per sortir.

Però no vaig poder. La porta estava travada i després d'intentar girar el pom dues vegades, amb nerviosisme vaig girar-me i vaig veure com m'estava mirant amb malícia a través del mirall. 

En aquell moment vaig entendre que tot plegat no eren casualitats. Que aquell home era el meu Home de Negre, el que es barallava amb mi les males nits, i que havia aconseguit creuar la frontera dels somnis. Ell havia transgredit les normes i per tant, jo, tranquil·lament, vaig obrir la meva bossa i en vaig treure un paquet de tabac. Amb calma vaig recolzar l'esquena a la porta del lavabo, desafiant-lo, mentre inspirava amb ànsia una gran pipada del meu cigarret i després escampava el fum per tota l'habitació.

El día que entendí el efecto Tyndall

Al cerrar los ojos se puede ver el mundo no con personas, sino con luces flotantes. Todo el mundo que pasa tiene su luz, irradia algo que no sé lo que es, algo que a veces fascina y otras veces repugna y hace que uno se tenga que alejar deprisa.

Al cerrar los ojos, puede ser que vea en mí alguna luz, como el magma reprimido del volcán, haciendo temblar la tierra, latiendo tum-tum-tum.

Creo que es la luz de los que no piden perdón por haberse desnudado, la luz de los que saben lo que quieren o al menos lo parece, que se burlan con sorna de los que permanecen sentados expectando, intentando leer los subtítulos de una película que pasa a ritmo fluente y que en un chasquido inesperado va a acabar de repente, dejándolos sin haber entendido nada.

Miro las luces que salen en mi película y me doy cuenta de que hay gente que congrega a gente, gente que guía a gente como un faro encendiéndose y apagándose, guardándonos a todos de morir contra las rocas. Gente que dice adorar la soledad pero su luz exige un protagonismo inquietante. Gente que sabe más que otra, gente pedante de luz amarillo fluorescente, gente de luz insistente que no se da cuenta de su poder, que tiene una programación interior casi divina, capaz de conducir inexorablemente a los que pululan indecisos a su alrededor hacia la apoptosis callada y decadente. Luces de interrogatorio, luces epilépticas. Los que tienen esa luz roja que avisa ya del peligro que conllevan, pero que no rehuimos (a todos nos da satisfacción pícara pasarnos corriendo un semáforo que aún no ha cambiado a verde). Y luego mis preferidos, los que desprenden esa luz cálida, casera, que me hace sentir recogida en sus rayos, que harían que me quedase cerca suyo para que me cantaran una nana.

Además, las luces no son siempre iguales: hay que fijarse que mudan un poco con el día, con el dolor de articulaciones y con las intenciones y perspectivas de futuro. Por ejemplo, veo en mi luz contenida que hay días que es tan fea que se sume en la más densa oscuridad y parece un puñado de humo condensado hecho hollín, pero que cuando es bonita se derrama por los poros de la piel y ese sí, ese es mi día de suerte, el día en que me siento radiante.

Total, que se ve que cuando por dentro de la luz vemos partículas en suspensión, a eso se le llama efecto Tyndall.

Cronos come o no come a sus hijos

Da miedo, tienes razón, quizás tú lo viste antes que los otros, no lo sé, no me aventuro a decir que tu aura extraña es de visionario. Pero con certeza lo viste antes que yo y ahora estoy de acuerdo contigo: a veces me asusta, me crea recelo, aprensión, angustia - an-gus-tia. An-GUS-tia. Pronuncia esta palabra como si tuvieras en la boca un toffee de nata o abrieras la piel de un coulant mullido con un bisturí frío.

Mirar adelante y pensar que todo lo que hay va a desintegrarse y lo va a hacer sin pausa (peor, sin prisa, para hacer de la tortura de quien lo ve algo disimulado).

Mirar hacia atrás y darte cuenta que eso que recuerdas como un tesoro de sentimientos, eso ya se ha desvanecido. Que ya nunca más vas a tenerlo entre las manos o delante de los ojos. Ya nunca más vas a olerlo, a agarrarlo, a amarlo como lo amabas.

Que la piel de nuestros rostros ya empieza a resquebrajarse, que de ahí sólo puede ir evolucionando implacablemente hasta la degradación pausada.

Da miedo asomarse a los pensamientos del paso del tiempo, de la muerte, del no-ser, de la vacuidad de lo que nos han hecho creer que es importante. De nosotros mismos, de nuestro papel. 

¿Qué papel?

Tus edificios se derrumban como siempre, en otros idiomas o en otros contextos, y la megalomanía de la que están hechas sus piedras tan sólo se recicla. Pero me ha gustado leerte el alma, me ha hecho sonreír saber que después de los años aún vive ese niño triste y sentido detrás de tus ojos -de tu cámara. Entonces me miro, me sonrojo, me reflejo en el espejo y a ratos me conozco, me veo asomarme entre las ropas: aquí vive también ese algo todavía. Y este sol que se mueve entre las nubes... Quizás aún hay esperanza, quizás hay cosas que perduran siempre contra viento, marea y perturbaciones.

Gotiquejar

En una de les meves excursions barcelonines m'adono que el Raval té aquest encant reformat amb prostitutes que no criden l'atenció i moderns que fan una Moritz darrere de les Ray-ban, però que el Gòtic és una altra cosa ben diferent: el Raval sempre s'ha endut la fama, però el Gòtic és el cor immund de Barcelona, el que realment batega a cops de turistes borratxos que canten a crits i que es nodreix d'una xarxa de persones lligades a les seves pedres que sembla que sempre hagin estat allà, com les gàrgoles de les seves parets. 

Quan cau la nit, cent paquistanins-cervesa-bier es fan lloc pel carrer Escudellers i les seves artèries perifèriques, on quinquis al punt màxim d'esgotament corporal passen desapercebuts perquè estan integrats al paisatge davant de rius de gent, joves que busquen la perdició, que exploten de nits la seva part més obscura. Beuen sense treva esquivant fent esses els empleats de BarceloNeta mentre aquests no tenen cap mirament per ruixar-los els peus amb les mànegues a pressió, s'arrosseguen de plaça en plaça, parlen amb aquest i amb l'altre, es perden entre ells. 

Això només ho poden fer al Gòtic, on després de dies de normalitat social es rebolquen entre la gentada i s'esperpentitzen, es refreguen entre la merda que corre pel terra i es mullen les sabates i els baixos dels pantalons amb l'orina que regalima de cada cantonada -si no amb la seva pròpia. 

Finalment, de peus cansats, amb les veus ronques de tant cridar i fumar, acaben carranquejant d'un en un cap a algun llit -que no té per què ser el seu- deixant pas a la vida de dia del Gòtic. Tot i que sempre hi ha els que queden extraviats buscant en va algun after obert o alguna cosa per esmorzar i s'ajunten i fan pinya fins a altes hores del migdia, intentant que passi l'efecte de la nit a cops de vermut i postergant haver-se de ficar al llit tots sols, retardant el moment en què s'hauran d'enfrontar amb la crua realitat o amb un mirall.

Com un ritual purificador, com una cerimònia setmanal de comunió, només a Barcelona i a Rio he vist en els seus habitants aquesta necessitat d'integració amb l'essència repugnant de les seves pedres... Potser és un acte d'amor?

Trifulcando nocturnamente

Hay un hombre de piel huidiza que le visita en sueños. Es un hombre mezclado con todos los hombres, es un hombre desconocido y a la vez tan cercano que le quema por dentro. Es luz decrépita, es agonía, es descaro y atrocidad. Es una ola de fuego y unas argollas en los tobillos, aunque grita libertad a cada pulso.

No sabe cómo deshacerse del Hombre de Negro. Ese que no tiene rostro, que usa túnica y asusta de madrugada. Le dice la almohada que lo ahogue, que le corte la respiración a golpes de puño, a puñetazos despiadados. Y se lo dice riéndose sádicamente desde el algodón mullido por encima de la cama.

- Tú te ríes, almohada, porque eres blanca e impecable. Porque crees que nadie puede mancillar tu condición de nube. Te ríes con soberbia, con la superioridad del que sabe más que todos los idiotas que le escuchan, y sólo porque eres testigo de los sueños. Pues no voy a tener tantos miramientos. ¿Sabías que te puedo quitar el alma? ¿Imaginas como serías, almohada estúpida, sin tu esencia más rellena, sólo un pedazo de ropa que ha perdido su utilidad primera y ahora sólo sirve para limpiar cristales o quitarle el polvo a los muebles?

L'efecte pluja

Ahir me’n vaig anar a dormir amb el passat remogut. De vegades hi ha records que tenim endormiscats o en un estat de latència i quan de sobte algú els remena sembla que tot allò que era tan clar s’enterboleix amb el moviment de les paraules, com quan un nen innocent xipolleja en un bassal d’aigua. La recerca dins del cap es fa pesada, explicar segons què fa reviure emocions perdudes.


Fins i tot que guanyés el Barça en un partit d’aquests de bogeria no em va treure la veta de pesantor lligada al front. Suposo que hi ha cicatrius que fan mal abans de ploure, i avui plou a bóts i barrals. De fet no havia vist ploure encara des que he tornat de Brasil i és curiós reflexionar com la pluja d’aquí és tan diferent a la pluja equatorial. Aquella és aigua impregnada d’olors tropicals, que tant pot ser un xim-xim que et mulla durant hores com un ruixat que t’amara d’improvís. En canvi aquí la pluja és insaciable, quan comença segueix aquest ritme perseverant, gota a gota pica i repica contra les teules, incansable; sembla que et canti mantres que cauen del cel a cau d’orella. I de tant en tant s’accelera, com si s’haguessin reclutat més núvols carregats per deixar-se anar, acostant-se al clímax, cantant amb força, rugint enfurismadament però amb una homogeneïtat que desconcerta. I a poc a poc va afluixant, sembla que vulgui deixar que sentis la pròpia respiració que per sobre d’aquesta pluja s’ha anat fent més profunda, mentre les gotes que cauen dels teulats de les cases, que són més grosses, sonen més fort que les darreres a caure dels núvols.


Quan al final para de ploure i al cel s’obre una escletxa, s’obre alhora dins del pit del que escolta i mira. I la sensació que produeix aquest fenomen és d’alegria interna súbita i continguda, d’escalfor brillant. Sembla llavors que les cicatrius que feien mal ahir, les que custodien aquell passat que les arroenta, s’han refredat de nou i ja no couen.